Hi ha una part de la cura que no es veu mai en un fulletó. No es planifica en una reunió de coordinació, no apareix en un pressupost, no es comenta en una sobretaula. És la part que passa cada dia, a la mateixa hora, sense soroll: el dinar a la nevera, un comentari sobre la pluja, una persona que torna a marxar.
Què vol dir «cura silenciosa»
Per a Pepeta, la cura silenciosa és tot allò que sosté la setmana sense que ningú ho hagi de pensar. La rutina que no s'esfondra el dimecres a la nit. La nevera que sempre té el dinar de demà. La cara que arriba a casa i pregunta com va.
No és espectacular. Per això sovint no es valora fins que falla. Quan una família passa dues setmanes intentant cobrir-ho ella mateixa, després d'un ictus o d'una alta hospitalària, s'adona del que vol dir tenir-ho cobert: és l'única manera que la resta es pugui sostenir.
Per què el dinar és més que un plat
El dinar marca el ritme del dia. Si arriba a l'hora, hi ha un punt fix. Si no arriba, tot es desordena: la medicació, la migdiada, la trucada amb la filla. Per a una persona gran que viu sola, aquest punt fix és sovint l'única certesa del dia.
I per a la família, és el que els permet no haver de trucar cada dia preguntant «has menjat?». Aquesta pregunta — repetida durant mesos — desgasta més del que sembla.
Honestament, no és la cuina de casa
A Pepeta no fem el plat com el faria una àvia. No és la cuina de casa. Però sí és el dinar resolt cada dia, amb continuïtat, sense que la família ho hagi d'organitzar tot. Per a moltes famílies, és exactament el que necessiten quan ja no poden cuinar per qui estimen.